| D'Interés:
Estudi
Clínic sobre
Parelles
en Crisi |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
1- Als mesos de setembre
i gener s'incrementa la demanda de tractament.
-
L' increment de setembre està relacionat
amb els conflictes sorgits durant el període
vacacional.
-
L' increment de gener està relacionat
amb discrepàncies sorgides durant les
festes de Nadal.
2- El 27% de les parelles en crisi decideixen
trencar la relació durant les vacances
d'estiu.
3- El 22% de les parelles en crisi decideixen
trencar la relació per discòrdies
relacionals i divergències sorgides
durant les festes nadalenques.
4- Entre les parelles que decideixen separar-se,
el 20% ho fan de mutu acord, el 55% ho fan
per iniciativa femenina, i el 25% ho fan per
iniciativa masculina.
5- Sobre una mostra de 116 persones que van
deixar la seva parella per implicar-se en
una nova relació, el 48% es penedeixen
de la seva decisió.
6- Analitzant el seu funcionament es poden
establir tres variables diferents de crisi
de parella:
-
Parelles divergents
-
Parelles saturades
-
Parelles desencantades
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Solen portar 15 o 20 anys
de convivència i durant aquest temps
cada un d'ells ha evolucionat de forma diferent.
Cadascú té els seus propis interessos
i durant la resta de l'any estan instal.lats
en els seus respectius projectes vitals amb
l'autonomia suficient com per què la
convivència resulti més o menys
còmoda. Fan l'amor molt poques vegades
però ni tan sols ho troben a faltar,
fins que, normalment durant les vacances,
se n'adonen que estan molt allunyats. Llavors
es diuen l'un a l'altre que això no
pot ser, que han de passar més temps
junts i decideixen reactivar la seva sexualitat
amb resultats molt diversos. A uns els serveix
per adonar-se que ja no té sentit mantenir
el vincle i uns altres decideixen que val
la pena treballar per regenerar la relació.
Aquests són els que solen acudir al
setembre al terapeuta de parella. I els altres
són els que seguiran un any més
els seus camins divergents fins que en una
nova ocasió en què s'incrementi
el temps de convivència tornin a qüestionar-se
la relació. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
De les tres variants sol
ser la més greu i la que presenta pitjor
pronòstic. Es tracta de parelles cansades
d'aguantar els múltiples conflictes
apareguts durant els anys de convivència
ja sigui per qüestió de caràcter,
projecte de vida o escala de valors. Les crisis
per saturació solen presentar-se a
partir dels 5 anys de convivència (quan
són bilaterals) o a partir dels 10
anys (quan són unilaterals), cadascuna
amb casuístiques diferents que tot
seguit intentarem resumir.
Saturació bilateral
Es produeix perquè els dos components
de la parella tenen poques coses en comú
excepte un desig sexual inicial que es va
deteriorant amb la convivència i
els conflictes. Com a conseqüència
d'això, a mesura que la fase passional
es va consumint i els conflictes es van
acumulant, la tensió relacional va
creixent fins que arriba un dia que ja no
es suporten. Evidentment la crisi per saturació
es pot produir en qualsevol moment de l'any,
però naturalment les vacances són
un factor de risc complementari, ja que
en incrementar-se les hores de convivència
i, amb elles, les possibilitats de friccions
i discrepàncies, és més
fàcil que les parts arribin al seu
respectiu llindar de saturació i
concloguin que no té sentit seguir
mantenint una relació que perjudica
ambdós sense beneficiar ningú.
Saturació unilateral
Aquesta variant es produeix quan la parella
ha aconseguit el seu equilibri a costa que
una de las parts renunciï, en major
o menor grau, a la seva forma de ser per
evitar conflictes de relació. En
aquests casos es produeix un fals acoblament
de parella en el qual la part que sacrifica
la seva identitat va acumulant frustració
i ressentiment fins que al cap dels anys,
arriba a la conclusió que no val
la pena deixar de ser un mateix per poder
estar amb l'altre i decideix deixar la relació
o plantejar la seva reestructuració
sobre paràmetres més igualitaris.
Les saturacions unilaterals són més
freqüents en les dones que en els homes
perquè, d'acord amb els patrons sexistes
que han predominat en la nostra cultura,
les dones han estat educades per a ser pacients
i comprensives amb la parella, mentre que
els homes, d'acord amb els principis de
la doble moral, s'han permès privilegis
i llibertats que ja no poden mantenir per
la senzilla raó que les dones ja
no els accepten. Per això són
moltes les que després de 15 o 20
anys suportant un model injust de relació
entren en crisi amb elles mateixes per no
entrar en crisi amb les seves parelles,
o entren en crisi amb la parella per poder
recuperar la seva autoestima, coherència
i llibertat interior. I acostuma a ser durant
les vacances quan es fa més patent
que el sacrifici en benefici de l'harmonia
de la família no només és
socialment injust, sinó que també
és altament desestabilitzador per
a l'equilibri psicològic. És
llavors quan moltes decideixen que ha arribat
l'hora d'actuar, la qual cosa sempre produeix
conflictes importants; perquè en
la mateixa proporció que elles estan
saturades, les seves parelles estan acostumades
a un esquema que els beneficia i al qual
no renunciaran sense oposar resistència.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
És
la més freqüent, però la
menys greu de les crisis, ja que acostuma
a produir-se entre parelles joves que porten
pocs anys junts, amb la qual cosa és
possible que es limiti a un problema afectiu
sense implicacions familiars perquè
moltes encara no han tingut temps de tenir
fills o han decidit no tenir-los.
La crisi del desencant és una de les
més primerenques que han d'afrontar
totes les parelles per consolidar-se com a
tals i no és poc freqüent que
sorgeixi ja en les primeres o segones vacances
que passen junts. Aquestes parelles estan
formades per persones que s'atrauen fisicament
i tenen un bon nivell d'acoblament sexual,
però amb inquietuds i caràcters
no massa coincidents. Per això, a mesura
que es consumeix la fase passional, que acostuma
a durar els primers dos o tres anys, ambdós
van prenent consciència que, llevat
per fer l'amor, prefereixen passar el temps
en companyia de més gent, perquè
sols s'avorreixen. No saben què fer,
on anar o què dir-se, per això,
a aquest tipus de parelles l' "encant"
de les vacances els acostuma a servir pel
desencant de la relació, encara que
sortosament per ells no hauran de passar per
un fenomen que he qualificat com a llei de
saturació de la convivència,
que és típic de les crisis de
les parelles divergents i les parelles saturades,
ja que s'acostuma a produir en les parelles
estables de llarga duració.
Llei de saturació de la convivència
1º Els estímuls positius
van perdent rellevància com a conseqüència
de la nostra capacitat innata d' habituar-nos
a les experiències gratificants.
2º Els estímuls negatius van
guanyant rellevància com a conseqüència
de la nostra dificultat innata per acceptar
experiències desagradables sense
que ens produeixin frustració i ressentiment.
3º La combinació d'ambdós
factors fa que amb els anys, les virtuts
de la parella es valorin menys i els defectes
més, per la qual cosa, cada vegada
resulta més difícil fer una
valoració positiva del balanç
global de la convivència.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Les crisis poden superar-se quan ambdues
parts són capaces d'analitzar el
que està passant i quan en comptes
de buscar culpables prefereixen buscar solucions.
Totes les parelles tenen crisis però
no totes les parelles entren en crisi per
això. Per fortuna cada problema superat
i cada conflicte resolt és una font
d'energia important que la parella pot invertir
en el seu enfortiment i regeneració.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Antoni Bolinches
|
|
| Tornar
a d'interès |