Saturació bilateral

Es produeix perquè els dos components de la parella tenen poques coses en comú excepte un desig sexual inicial que es va deteriorant amb la convivència i els conflictes. Com a conseqüència d'això, a mesura que la fase passional es va consumint i els conflictes es van acumulant, la tensió relacional va creixent fins que arriba un dia que ja no es suporten. Evidentment la crisi per saturació es pot produir en qualsevol moment de l'any, però naturalment les vacances són un factor de risc complementari, ja que en incrementar-se les hores de convivència i, amb elles, les possibilitats de friccions i discrepàncies, és més fàcil que les parts arribin al seu respectiu llindar de saturació i concloguin que no té sentit seguir mantenint una relació que perjudica ambdós sense beneficiar ningú.

Saturació unilateral

Aquesta variant es produeix quan la parella ha aconseguit el seu equilibri a costa que una de las parts renunciï, en major o menor grau, a la seva forma de ser per evitar conflictes de relació. En aquests casos es produeix un fals acoblament de parella en el qual la part que sacrifica la seva identitat va acumulant frustració i ressentiment fins que al cap dels anys, arriba a la conclusió que no val la pena deixar de ser un mateix per poder estar amb l'altre i decideix deixar la relació o plantejar la seva reestructuració sobre paràmetres més igualitaris.

Les saturacions unilaterals són més freqüents en les dones que en els homes perquè, d'acord amb els patrons sexistes que han predominat en la nostra cultura, les dones han estat educades per a ser pacients i comprensives amb la parella, mentre que els homes, d'acord amb els principis de la doble moral, s'han permès privilegis i llibertats que ja no poden mantenir per la senzilla raó que les dones ja no els accepten. Per això són moltes les que després de 15 o 20 anys suportant un model injust de relació entren en crisi amb elles mateixes per no entrar en crisi amb les seves parelles, o entren en crisi amb la parella per poder recuperar la seva autoestima, coherència i llibertat interior. I acostuma a ser durant les vacances quan es fa més patent que el sacrifici en benefici de l'harmonia de la família no només és socialment injust, sinó que també és altament desestabilitzador per a l'equilibri psicològic. És llavors quan moltes decideixen que ha arribat l'hora d'actuar, la qual cosa sempre produeix conflictes importants; perquè en la mateixa proporció que elles estan saturades, les seves parelles estan acostumades a un esquema que els beneficia i al qual no renunciaran sense oposar resistència.

Llei de saturació de la convivència

1º Els estímuls positius van perdent rellevància com a conseqüència de la nostra capacitat innata d' habituar-nos a les experiències gratificants.

2º Els estímuls negatius van guanyant rellevància com a conseqüència de la nostra dificultat innata per acceptar experiències desagradables sense que ens produeixin frustració i ressentiment.

3º La combinació d'ambdós factors fa que amb els anys, les virtuts de la parella es valorin menys i els defectes més, per la qual cosa, cada vegada resulta més difícil fer una valoració positiva del balanç global de la convivència.

Les crisis poden superar-se quan ambdues parts són capaces d'analitzar el que està passant i quan en comptes de buscar culpables prefereixen buscar solucions.

Totes les parelles tenen crisis però no totes les parelles entren en crisi per això. Per fortuna cada problema superat i cada conflicte resolt és una font d'energia important que la parella pot invertir en el seu enfortiment i regeneració.